Introducció a la televisió per satèl·lit

En un temps en què es parla de televisió per cable, d'apagada analògica, de TDT, de fibra òptica, de televisió als dispositius de telefonia mòbil... en un temps en què la tecnologia s'ha apoderat del llenguatge comú de la societat i en què tot allò que ahir era nou demà estarà obsolet, aquest bloc vol exposar la televisió per satèl·lit en totes les seves facetes. Des de la legislació que l'ha feta possible, fins als conflictes que s'han creat al voltant d'aquestes lleis.

El fenomen Social de la tv per satèl·lit

La televisió per satèl·lit ha comportat un grapat de canvis, a nivell social i econòmic, en la percepció audiovisual i el consum de productes televisius: d'una banda, ha permès que el Model Europeu doni pas al Model Americà, i de l'altra, a permès una globalització de transmissió de continguts només equiparable a l'abast que té internet.

El Model Americà està condicionat a les característiques orogràfiques del terreny que s'estén de costa a costa. El fet que es tracti d'una nació tant extensa, formada per estats federals que tenen en comú una llengua i que comparteixen grans trets d'una mateixa cultura i fins i tot que tenen, en el seu sí, diferències molts semblants, va dificultar el tradicional model de transmissió que coneixem a l'Estat Espanyol i a tot Europa. Des que es van començar a crear les televisions (privades al EUA), la impossibilitat de transmetre a través de les ones a llarga distància, ja sigui pels quilòmetres que separava dos punts, pels extensos deserts o els elevats cims, es va optar per un model tecnològic basat en el cable, fet que va permetre que tota la nació pogués gaudir de tota la oferta audiovisual.

A Europa, el fet que tots els estats siguin independents i que, tot i compartir una mateixa cultura no tinguin una mateixa llengua, va fer que hi cabés la possibilitat de retransmetre la senyal televisiva via ones hertzianes. A més, el Model Europeu està fonamentat sobre les televisions públiques, amb la diferència cultural i filosòfica que això propugna. Però l'arribada de la televisió per satèl·lit ha fet que el Model Europeu prengui moltes de les característiques que tenia el Model Americà. Així doncs, actualment es pot gaudir, gràcies al satèl·lit, de continguts audiovisuals creats i dissenyats per públics molt diferents a nosaltres. Podem consumir productes estrangers, destinats a persones que viuen molt lluny de nosaltres, amb les possibilitats per compartir coneixement que això permet. D'aquesta manera es fa palesa un paral·lelisme entre el format de consum de televisió dels Estats Units i d'Europa.

Aquest canvi en el model tecnològic ha comportat canvis socials, tals com la possibilitat de conèixer pensaments i interessos de diferents punts del món. El satèl·lit, a la fi, apropa el món a casa nostra.

Aquesta globalització audiovisual, no només comparteix continguts culturals i d'entreteniments. També permet conèixer informacions i personatges d'altres punts del món. Això amplia el coneixement de les persones que consumeixen aquest tipus de productes, i fins i tot permet a les empreses dels països emissors projectar-se a través de la publicitat de la televisió per satèl·lit i arribar a establir negocis o a captar clients a diferents punts del món on es consumeixi el canal en el que es publicitin.

A part de la globalització empresarial, els moviments migratoris també s'han vist afavorits per aquest nou sistema de transmissió de la senyal televisiva via satèl·lit. Així doncs, algunes persones, desplaçades dels seus països natals a altres destinacions, poden consumir productes de casa seva des de l'indret en el que visquin.

El gran desavantatge amb què compta aquest model a Europa és la llengua. Aquí no tenim tots el mateix idioma i això pot dificultar determinats consums, però aquest argument es pot convertir en una oportunitat de conèixer altres llengües de la Unió i fins i tot d'altres racons del món.

El fenòmen de la televisió per satèl·lit

La televisió per satèl·lit ha comportat un grapat de canvis, a nivell social i econòmic, en la percepció audiovisual i el consum de productes televisius: d’una banda, ha permès que el Model Europeu doni pas al Model Americà, i de l’altra, a permès una globalització de transmissió de continguts només equiparable a l’abast que té internet.

El Model Americà està condicionat a les característiques orogràfiques del terreny que s’estén de costa a costa. El fet que es tracti d’una nació tant extensa, formada per estats federals que tenen en comú una llengua i que comparteixen grans trets d’una mateixa cultura i fins i tot que tenen, en el seu sí, diferències molts semblants, va dificultar el tradicional model de transmissió que coneixem a l’Estat Espanyol i a tot Europa. Des que es van començar a crear les televisions (privades al EUA), la impossibilitat de transmetre a través de les ones a llarga distància, ja sigui pels quilòmetres que separava dos punts, pels extensos deserts o els elevats cims, es va optar per un model tecnològic basat en el cable, fet que va permetre que tota la nació pogués gaudir de tota la oferta audiovisual.

A Europa, el fet que tots els estats siguin independents i que, tot i compartir una mateixa cultura no tinguin una mateixa llengua, va fer que hi cabés la possibilitat de retransmetre la senyal televisiva via ones hertzianes. A més, el Model Europeu està fonamentat sobre les televisions públiques, amb la diferència cultural i filosòfica que això propugna. Però l’arribada de la televisió per satèl·lit ha fet que el Model Europeu prengui moltes de les característiques que tenia el Model Americà. Així doncs, actualment es pot gaudir, gràcies al satèl·lit, de continguts audiovisuals creats i dissenyats per públics molt diferents a nosaltres. Podem consumir productes estrangers, destinats a persones que viuen molt lluny de nosaltres, amb les possibilitats per compartir coneixement que això permet. D’aquesta manera es fa palesa un paral·lelisme entre el format de consum de televisió dels Estats Units i d’Europa.

Aquest canvi en el model tecnològic ha comportat canvis socials, tals com la possibilitat de conèixer pensaments i interessos de diferents punts del món. El satèl·lit, a la fi, apropa el món a casa nostra.

Aquesta globalització audiovisual, no només comparteix continguts culturals i d’entreteniments. També permet conèixer informacions i personatges d’altres punts del món. Això amplia el coneixement de les persones que consumeixen aquest tipus de productes, i fins i tot permet a les empreses dels països emissors projectar-se a través de la publicitat de la televisió per satèl·lit i arribar a establir negocis o a captar clients a diferents punts del món on es consumeixi el canal en el que es publicitin.

A part de la globalització empresarial, els moviments migratoris també s’han vist afavorits per aquest nou sistema de transmissió de la senyal televisiva via satèl·lit. Així doncs, algunes persones, desplaçades dels seus països natals a altres destinacions, poden consumir productes de casa seva des de l’indret en el que visquin.

El gran desavantatge amb què compta aquest model a Europa és la llengua. Aquí no tenim tots el mateix idioma i això pot dificultar determinats consums, però aquest argument es pot convertir en una oportunitat de conèixer altres llengües de la Unió i fins i tot d’altres racons del món.

Història

El sector de la televisió per satèl·lit s’ha caracteritzat des d’un principi per una forta intervenció del govern. Canal 10, un projecte de 1988, va ser el primer intent amb èxit d’emetre per satèl·lit a Espanya quan les condicions de recepció de satèl·lit encara estaven en fase de esenvolupament i el parc de parabòliques era molt reduït. El panorama televisiu era de monopoli públic.

Després d’aquesta primera iniciativa, es posa en marxa el sistema espanyol de comunicacions per satèl·lit Hispasat. Inicialment controlat per capital públic, la seva privatització va córrer paral·lelament a la del seus principals accionistes: Telefónica, Retevisión i Caja Postal. Quatre anys abans, al 1985, un consorci de 19 bancs europeus havia creat la Societat Europea de Satèl·lits que gestiona el primer i el més important sistema de comunicacions per satèl·lit del continent europeu: Astra La primera norma que regularà la televisió per satèl·lit és la llei 35/1992, que estableix un règim molt similar al de la televisió privada per ones:

· Servei públic la titularitat del qual correspon a l’estat, amb gestió directa (empresa pública) o indirecta (empresa privada mitjançant un règim de gestió administrativa a empreses privades).
· Hi haurà dos operadors públics i tres privats. La llista de societats concessionàries és Canal+ que llença Canal 31 (cine), Tele5 amb Telesat5 (juvenil) i Antena3 amb Antena3 satèl·lit (dones). Paral·lelament a aquests canals neix Canal Clàsico (cine) i Teledeporte, promoguts per TVE.

Aquests cincs canals van acordar comercialitzar-se conjuntament cobrant una quota mensual única: COTELSAT. Les emissions s’inicien al setembre de 1994 i nou mesos després es dissol la companyia al no aconseguir superar els 4.000 abonats. Cada un dels cinc canals continua emeten en obert i gestionat per la societat que l’havia llençat. Després del fracàs de Canal 10 i dels canals per satèl·lit, el PSOE va elaborar tres normes molt importants per al panorama mediàtic i de telecomunicacions dels nostre país: la llei del Cable, la de la Televisió Local i la de Telecomunicacions per satèl·lit (LTS). Aquesta llei anul·la la llei anterior i remarca que la televisió per satèl·lit no és un servei públic i, per tant, no està sotmès a un règim de concessió administrativa, sinó a una simple autorització administrativa. És a dir, el sector de la televisió per satèl·lit es liberalitza
En aquest context i al no existir més limitacions que les derivades de les pròpies lleis del mercat per posar en marxar una plataforma de televisió per satèl·lit, dos grans companyies es van llençar obertament a aquesta aventura al 1996: Sogecable amb Canal Satélite Digital (CSD) i Telefónica amb Via Digital (VD):

· Canal Satélite Digital comptava amb l’avantatge de la experiència en el món de la televisió de pagament perquè era la gestora de Canal+.

· Via Digital va ser impulsada per Telefónica, l’operador de telecomunicacions que estava plenament immers en el procés de privatització. A diferència de Sogecable que anava més sola, Telefónica comptava amb el recolzament i la implicació d’altres socis com RTVE, Televisa i Antena3, on l’accionista de referència era Grupo Zeta. Antonio Asensio, president d’aquest grup, controlava un volum important de drets exclusius per a la transmissió d’esdeveniments esportius, un valor essencial per a l’èxit de qualsevol projecte de televisió de pagament.

I aquest soci és el que va originar la polèmica el 24 de desembre de 1996. Aquest dia Asensio va arribar a un acord (Pacto de Nochebuena) amb Jesús Polanco (president de PRISA i Sogecable) per gestionar conjuntament els drets del futbol que ambdós posseïen, abandonant d’aquesta manera el projecte que liderava Telefónica i sumant-se al de Sogecable. Aquest acord –que es rubricava el 27 de gener de 1997 amb la creació d’Audiovisual Sport- va generar molta polèmica perquè va comportar la intromissió del govern en les relacions entre els grups de comunicació. El secretari d’estat de comunicació Miguel Ángel Rodríguez va haver de comparèixer davant de la Comissió Constitucional del Congrés per donar explicacions sobre unes suposades amenaces a Asensio. Rodríguez havia estat l’ideòleg de la plataforma de Telefónica i el seu màxim impulsor.

Enmig d’aquest malestar del govern, que intentava articular un nou gran grup de comunicació entorn a Telefónica, que fora capaç de competir amb PRISA, el 30 de gener del 1997 s’inicien les emissions de Canal Satèl·lit Digital, mentre que les de Vía Digital van haver d’esperar fins al 15 de setembre del mateix any. Tot això, i algunes mesures adoptades pel govern de dubtosa constitucionalitat van desencadenar amb el que s’ha definit com la crisis dels descodificadors, que van originar un gran nivell de crispació entorn els mitjans de comunicació adquirint unes dimensions desconegudes en la etapa democràtica. En aquest context hem de situar igualment l’aprovació de la denominada Llei del futbol.

Desprès del turbulent procés de posada en marxa de les plataformes de televisió per satèl·lit, les dues empreses iniciaren un camí que els hi va anar generant continues i quantioses pèrdues. És en aquest context i degut als estralls que estaven generant les dos plataformes a Sogecable i Telefónica, que el 8 de maig del 2002 arribaren a un acord (al marge de l’opinió del govern) per integrar els seus negocis en una oferta única: l’actual Digital+.

Com funciona?

En el món actual estem mal acostumats. Pitgem un botó i el microones ens escalfa la llet. Premem un altre botó i l'ascensor ens porta al tercer pis. Agafem el comandament a distància del televisor i posem el canal que volem... En aquest apartat explicarem com funciona la tv per satèl·lit.

La televisió digital via satèl·lit és el resultat de l’aplicació de la tecnologia digital a la senyal de televisió, per a després transmetre-la a una àmplia zona geogràfica mitjançant satèl·lits de comunicació. Això divergeix d’altres sistemes de distribució de la senyal com la televisió terrestre on les ones no surten de l’atmosfera, o la televisió per cable, basada en la transmissió a traves de xarxes de fibra òptica i cable coaxial.

La transmissió de Televisió Digital via Satèl·lit es divideix en dos trams clarament diferenciats:

· L’enllaç ascendent o uplink, a través del qual el centre emissor envia les senyals de televisió al satèl·lit utilitzant grans antenes parabòliques.

· L’enllaç descendent o downlink, mitjançant el qual el satèl·lit retransmet la senyal de televisió rebuda cap a la seva zona de cobertura sobre la superfície de la terra. En aquest procés utilitza una banda de freqüències diferents a la dels enllaços ascendents, per evitar interferències.

Per poder rebre la Televisió Digital via Satèl·lit es necessari disposar d’una antena parabòlica correctament orientada al satèl·lit de comunicacions corresponent, un dispositiu de selecció de bandes i amplificació denominat LNB i un sintonitzador de canals digitals (per als canals en obert) o un descodificador (per als canals que pertanyen a alguna plataforma de pagament).

L’estàndard utilitzat a Espanya per a la transmissió de Televisió Digital via satèl·lit, a l’igual que a la resta de països de la Unió Europea és el DVB-S (Digital Video Broadcasting- Satellite).

Així doncs, les connexions via satèl·lit permeten sobrepassar totes les barreres físiques i es converteixen en un sistema ideal per cobrir comunicacions entre punts distants i no fàcilment accessibles geogràficament. Si a més, li sumem la capacitat única que tenen els satèl·lits de transmetre la mateixa senyal a tots els punts compresos dins d’una mateixa area geogràfica convertim el satèl·lit en una eina perfecta per retransmetre senyals de televisió i radio, així com per a la multidifusió de dades per a aplicacions tan diverses com xarxes empresarials, delegacions governamentals i navegació per internet.

La televisió per satèl·lit: una plataforma

La Televisió via Satèl·lit no s’entén com a televisió formal sinó material, això vol dir que els operadors de televisió per satèl·lit es consideren meres plataformes de contingut i no canals de televisió. És a dir, que el que fan és proporcionar un conjunt de canals de televisió, ja siguin de pagament o no, que configuren individualment els continguts. Per tant, són aquest canals els que reben el control de continguts i que han d’atenir-se a la normativa bàsica en aquest àmbit.

De tota manera, la televisió via satèl·lit també està sotmesa a un control i un règim sancionador que controlarà que les emissions i el funcionament dels operadors dins del mercat de les telecomunicacions funcioni correctament. La funció inspectora en matèria de telecomunicacions via satèl·lit correspon a:

· La Comissió del Mercat de Telecomunicacions: durà a terme la inspecció dels operadors de telecomunicacions.
· El Ministeri de Ciència i Tecnologia: té competència en la inspecció dels serveis i de les xarxes de telecomunicacions, de les seves condicions de prestació, dels equips, dels aparells, de les instal·lacions i dels sistemes civils. Comptarà amb un servei central d’inspecció tècnica de telecomunicacions.

A banda d’això, com a condicions generals per l’explotació de xarxes de telecomunicacions caldrà que els operadors tinguin sempre en consideració els drets dels usuaris finals.

L'oferta actual

Parlem ara de la realitat de la oferta de Televisió per satèl·lit, concretament la de l'estat espanyol. La classificació més senzilla que podem fer en el context actual és una separació clara, pel que fa al servei de televisió mitjançant aquest suport, entre la televisió per satèl·lit gratuïta i la que ofereix els seus serveis via un contracte, és a dir de pagament.

L'oferta gratuïta la configuren tot un seguit de operadors independents entre si que emeten mitjançant la tecnologia del satèl·lit, ja siguin canals d'altres estats, canals de projecció internacional, el canal global d'una emissora (com per exemple TVCi) o senzillament la mateixa emissió que una operador ja realitza de forma analògica.

Pel que fa als serveis de televisió de pagament, a l'estat espanyol la televisió per satèl·lit és només un suport més per a explotar i vendre continguts televisius i serveis multimèdia derivats, ja que conviu, o competeix, amb les operadores que ofereixen tele per cable. Centrant-nos en el satèl·lit, només un operador explota aquesta tecnologia, Digital +, que a més és la plataforma líder en televisió per pagament. Aquest article es desenvolupa en els canals gratuïts i el cas de Digital +

Canals gratuïts
La majoria dels satèl·lits que cobreixen la geografia espanyola inclouen entre les seves emissions un conjunt de canals en obert i gratuïts. Per accedir a aquests canals és necessari disposar d’una antena parabòlica orientada cap al satèl·lit corresponent i d’una terminal sintonitzadora de la senyal digital. El ventall de canals que es poden rebre mitjançant aquesta tecnologia no està del tot unificat puix depèn de les condicions d'aquesta instal·lació. No obstant, la cobertura es prou àmplia i la instal·lació d'antenes parabòliques a les llars i a les comunitats de veïns està prou extensa com per què la recepció dels canals gratuïts sigui sobtadament efectiva. Els operadors de comunicació per satèl·lit amb major implantació a Espanya són Hispasat i Astra.

Així doncs, sense dependre de cap empresa ni conglomerat mediàtic, i suportant només les despeses de la instal·lació dels components receptius, mitjançant els satèl·lits de comunicacions es poden visualitzar canals com Eurosport, canal temàtic d'esports d'àmbit internacional, Rai1 que és la televisió pública estatal d'Itàlia, TVCi que és el canal d'emissions internacionals de la CCMA o TvGaliza?, la emissora autonòmica de la comunitat gallega, que emet en analògic segons la gestió directa i també en satèl·lit arribant a la resta de l'estat i l'estranger.

Canals de pagament: Digital +
La plataforma de televisió per satèl·lit de pagament Digital+ és la única plataforma de l'estat espanyol que ofereix televisió multicanal per satèl·lit.

Està gestionat per Sogecable, q a la vegada té mes d'un 50% d'accionariat de prisa (els altres participants són Vivendi, Telefònica i la resta fluctua en borsa). Sogecable es líder en la televisió de pagament a España amb la seva plataforma Digital+, per davant de la televisió de pagament per cable que exploten, per exemple, Ono o Euskaltel. Des de l'any 2003 ha anat augmentat any rere any, dintre del seu monopoli, el seu número abonats així com el nombre de canals. L'any passat va passar la barrera psicològica dels 2 milions de clients, tancant l'exercici amb gairebé dos milions cinquanta mil usuaris.

Com a plataforma va sorgir després de la fusió, no exempta de polèmica, de les plataformes de televisió digital que es repartien el mercat anteriorment: Canal Satélite Digital, propietat de Sogecable; i Via Digital, participada principalment per Telefònica. La unió d'aquestes dues marques data del juliol de l'any 2003 mitjançant la integració de Vía Digital a Sogecable, donant a lloc el monopoli per part d'aquest conglomerat mediàtic pel que fa a l'explotació de la televisió per satèl·lit de pagament. Òbviament ha de seguir les limitacions posades pel govern central, qui té la potestat exclusiva de decisions respecte a la tele per satèl·lit i és qui en donà la autorització administrativa.

Digital+ emet el seu senyal mitjançant dos satèl·lits: Astra (a 19,2º Est) i Hispasat (a 30º Oest). (Usen aquests mateixos posicionaments per a emetre Cuatro per satèl·lit). Per rebre el senyal de Digital +cal tenir una antena enfocada a una d'aquestes dues posicions orbitals, un descodificador i la corresponent targeta d'abonat. Els sistemes de codificació son dos, Nagravision, usat en els dos satèl·lits i SECA Mediaguard usat només en Astra. Astra usa aquest posicionament orbital per emetre televisió per satèl·lit també per a Alemanya i països del centre d'Europa o, per exemple, és el mateix pel qual podríem sentir Catalunya Ràdio o veure TVCi. El satèl·lit Hispasat forma part d'una xarxa de comunicacions espanyoles, bàsicament també dóna servei a la ràdio i a la televisió.

Pel que fa a l'audiència, segons dades oficials del darrer exercici econòmic, el consum dels serveis televisius de Digital+ suposa un 33,2% del consum de televisió que fan els seus abonats. D'entre tot el mercat televisiu estatal, comptant totes els formats i titularitats, Digital+ té un 3.8% de mitjana de share.

I com a notícia recent, incloem en aquest treball una dada que cal tenir en compte: El grup prisa ha començat a moure fils per tal de vendre Digital+, segons ha informat la comissió executiva del grup tenen intenció de traspassar-lo de forma total o, almenys, parcial. Podríem dir que el negoci de la televisió de pagament ha donat tradicionalment molts maldecaps a Prisa, que sembla estar més còmoda ara amb Cuatro, la cadena en obert atorgada per l’executiu Zapatero i que aprofitava part dels actius humans i tècnics del Canal+.

Digital + es vol definir com la marca que ofereix els paquets de canal premium de més qualitat de l'estat, amb una renovació i millora d'aquests canals i un contacte continu i servicial amb el client fent que tot plegat li suposi el lideratge de la televisió per pagament d'Espanya. Segons fonts de Digital+, aquesta plataforma assegura comptar amb sis milions i mig d'espectadors, càlcul al que arriben assignant una mitjana de 3,2 espectadors per llar, de les seves més de dos milions de "famílies" que han contractat algun dels seus serveis. Òbviament la especialització en continguts és la principal raó de ser de la televisió de continguts, però més concretament, Digital + centren el seus esforços en les dues línies més profitoses: Cinema i Esports. A més d'aquests dos puntals es poden escollir tot tipus de continguts en més de cent cinquanta canals; documentals, series estatals i internacionals, informació, etc.
Els canals i continguts que rep l'abonat es configuren a partir del paquet televisiu que escullis
i que es presenten seguint tot un ventall diferent de preus (dels 20 als 60 euros mensuals) i
opcions.

A part de la quota mensual habitual que correspon al contracte concret que el client ha pactat amb Digital+, aquesta plataforma ofereix pagament per visió, és a dir, certs continguts individuals pels quals s'ha de pagar. Aquest servei l'anomenen Taquilla. Es composa de deu canals on l'usuari hi pot comprar continguts mitjançant diverses vies: pel mateix descodificador, per Internet, per telèfon mòbil o amb una trucada telefònica habitual.

Un dels principals productes que es poden obtenir per pagament per visió són pel·lícules, el preu de les quals sol ser de treus euros. Aquest serveis s'ha establert a partir de pactes subscrits entre les productes dels films i Digital+.

L'altre producte estrella de la Taquilla són els partits de futbol en directe. La plataforma emet tots els partits de primera, segona i de la copa del rei per 12 euros cada un. A més, aquest suport tecnològic permet escollir la locució del partit triant la retransmissió que fa la cadena SER (que forma part del mateix conglomerat mediàtic), o podent també escollir sentir els comentaris en castellà o en català.

Tot plegat converteixen Digital+ en una plataforma molt sòlida, que cada cop augmenta els seus clients i que ofereix productes de qualitat per a totes les franges horàries. Amb tot, actualment hi ha informacions que afirmen que el grup Prisa podria vendre's la seva part de Sogecable per despendre's de Digital+... ja ho explicavem a televisió critica

Conflictes

Al llarg de la història de la tv per satèl·lit s'han produït diferents conflictes que han afectat aquesta plataforma. Curiosament, la majoria de conflictes s'han de donat en l'àmbit legal. A continuació en veurem dos, la crisi dels decodificadors, i la guerra del futbol.

La crisi dels Decodificadors (1997)

Per situar-nos en el conflicte cal entendre la conjuntura política d’aleshores. Hem de tenir en compte que l’any 1997 governava el Partit Popular, que hi havia dues plataformes de televisió per satèl·lit, canal satélite digital del grup PIRSA i Via Digital de Telefònica. Cal conèixer també la relació d’amistat que existia entre José María Aznar i Juan Villalonga, president de telefònica, i la contrarietat de les idees polítiques que es suposaven al grup PRISA enfront del govern del Partit Popular En aquest marc, podem pensar que hi haurà certa voluntat de col·laboració entre via digital i el govern, i que PRISA tindrà com a competència, no només una empresa del seu mateix sector, sinó tot un govern sencer. I així és, perquè s’aproven diverses lleis que intenten afavorir la plataforma de Telefònica.

Tot comença quan el govern decideix prioritzar el decodificador de Via Digital, anomenat “multicrypt”, en front al “symulcript” de Canat Satélite. Això obligava a canviar tots els dispositius de tots els abonats de la plataforma de Sogecable, fet que, a part de ser molt costós, comportaria que molts usuaris canviessin de proveïdor de televisió per satèl·lit. La solució del govern, calia que ambdues plataformes aconseguissin arribar a un acord de compatibilitat alhora d'unificar sistemes de decodificadors. Però la prioritat la continuava tenint "symulcript". Les lleis aprovades pel PP van ser portades als tribunals europeus que va acabar derogant-les.

Però enmig de tot aquest procés el Partit Socialista va sol·licitar la creació en el Congrés d’una comissió d’investigació sobre les actuacions del govern en relació a empreses com Antena 3 Televisión, Via Digital i Canal Satélite Digital, proposta que únicament va rebre el suport del Grup Parlamentari d’Izquierda Unida i davant la qual va reaccionar el PP sol·licitant la creació d’una segona comissió, en aquest cas, amb l’objectiu d’aclarir totes les “ingerències, pressions, tractes de favor” en relació amb els mitjans informatius en els que va poder incórrer el govern entre novembre de 1982 i Maig de 1996, mentre governava el PSOE.

El grup parlamentari popular va retirar la seva iniciativa en veure que no prosperava la promoguda pels socialistes. Podríem dir que els dos partits van signar un pacte entre cavallers.

La Llei del futbol (des del 1997 i fins ara)

En el marc descrit hem de situar igualment l’aprovació de la anomenada Llei del futbol. Si bé semblava raonable elaborar un llistat d’esdeveniments esportius d’interès general que havien de ser emesos en obert, no és menys cert que resulta bastant curiós que el govern adoptés aquesta mesura just després de tota la polèmica engegada per la crisi dels decodificadors.

La Llei de les Emissions i Retransmissions de Competicions i Esdeveniments Esportius, estableix un procediment per elaborar a l’inici de cada temporada el llistat de partits que esmentàvem abans. Així doncs, el govern autoritza per a la creació d’un Consell per les Emissions i Retransmissions Esportives que ha de tenir en compte al menys tres criteris:

a) atracció sobre l’audiència dels operadors de ràdio y televisió
b) importància en l’àmbit esportiu nacional
c) tradició de la competició o esdeveniment

Segons la llei:
1.- En el supòsit de les competicions esportives de lliga o copa, es considerarà d’interès general un partit per cada jornada, que haurà de ser retransmès en directe, en obert, i per a tot el territori de l’Estat, sempre que hagi algun operador o programador interessat en fer-ho.

2.- Els operadors o programadors interessats en la retransmissió en obert d’aquest enfrontament tindran el dret preferent d’elecció, en el sistema de repartiment dels partits d’una mateixa jornada de cada competició, davant dels operadors que emetin en altres sistemes.”

A més, la llei també afirma que “Les Comunitats Autònomes, en l’exercici de les seves competències, podran determinar els esdeveniments esportius que considerin d’interès general en el seu respectiu àmbit territorial, que hauran de ser retransmeses en directe, per a tot el territori de la Comunitat Autònoma".

Poc temps després de la promulgació i publicació d’aquesta Llei, el 25 de juliol de 1997, Telefónica entra en l’accionariat d’Antena 3 TV i es fa amb el 49% de la Gestora de Mitjans Audiovisuals, propietària alhora del 40% d’Audiovisual Sport. D’aquesta forma, quan dos mesos després Via Digital va començar les seves emissions, la plataforma de Telefónica estava en condicions de negociar les retransmissions esportives amb Canal Satélite Digital.

Finalment, el 17 de novembre ambdues plataformes van arribar a un primer acord per repartirse l’emissió dels partits de la temporada 1997/1998. S’iniciava així una nova etapa que acabaria requerint la intervenció de la Direcció General de la Competència quan alguns dels nous operadors digitals terrestres (QUiero TV) i de cable van reivindicar el dret a realitzar ells també retransmissions de partits de futbol.

Però com tots sabem, actualment s'ha reobert la guerra pel futbol amb l'arribada de la Sexta. Altre cop es repeteix el patró... aquest cop, amb agents diferents.

Conclusions

La televisió emesa per satèl·lit no es pot considerar com una televisió en la seva forma, ha de considerar-se com un mitjà de transmissió de canals. No produeix continguts, sinó que utilitza continguts ja existents i els fa arribar a les llars dels espectadors.

Això converteix la televisió per satèl·lit en una plataforma de continguts molt diversos que nosaltres anomenem canals. El conjunt de canals que rebem és el que coneixerem com la nostra televisió per satèl·lit.

Com a operador que gestiona canals i proporciona paquets d'entreteniment i informació, la tv per satèl·lit no es considera un servei de comunicació social. Aquesta funció la tenen els canals que la tv engloba.

Per tot plegat podem dir que aquest tipus de plataforma s'ha anat liberalitzant amb el temps, i que no es considera Servei Públic. Però tot i aquesta liberalització i la legislació que s'ha anat produïnt ha volgut crear un mercat amb igualtat, exempt d'abusos de poder per part de les companyies del sector, ara per ara només existeix una plataforma i per tan parlem de monopoli. Fracàs de les lleis? No. Victòria de les empreses que han sabut utilitzar els seus amiguismes per situar-se on volien.

Si ens fixem en la història de la televisió per satèl·lit veurem que els colors polítics hi han tingut molt a veure a l'hora de facilitar o dificultar el mercat audiovisual a segons quines empreses que estaven interessades en operar-hi.

Amb tot, la televisió per satèl·lit s'ha convertit en una eina indispensable per a moltes llars en matèria d'entreteniment. Els paquets de canals que engloben i que no podem veure ni amb la tv analògica ni amb la TDT, són referents mundials de la qualitat audiovisual, i el mercat, encara per acabar d'explotar, es projecte cap a un bipolarisme format per la TDT i la tv per satèl·lit. Què hi tindrà a veure en tot plegat la tv per cable? Aviat ho sabrem