Història

El sector de la televisió per satèl·lit s’ha caracteritzat des d’un principi per una forta intervenció del govern. Canal 10, un projecte de 1988, va ser el primer intent amb èxit d’emetre per satèl·lit a Espanya quan les condicions de recepció de satèl·lit encara estaven en fase de esenvolupament i el parc de parabòliques era molt reduït. El panorama televisiu era de monopoli públic.

Després d’aquesta primera iniciativa, es posa en marxa el sistema espanyol de comunicacions per satèl·lit Hispasat. Inicialment controlat per capital públic, la seva privatització va córrer paral·lelament a la del seus principals accionistes: Telefónica, Retevisión i Caja Postal. Quatre anys abans, al 1985, un consorci de 19 bancs europeus havia creat la Societat Europea de Satèl·lits que gestiona el primer i el més important sistema de comunicacions per satèl·lit del continent europeu: Astra La primera norma que regularà la televisió per satèl·lit és la llei 35/1992, que estableix un règim molt similar al de la televisió privada per ones:

· Servei públic la titularitat del qual correspon a l’estat, amb gestió directa (empresa pública) o indirecta (empresa privada mitjançant un règim de gestió administrativa a empreses privades).
· Hi haurà dos operadors públics i tres privats. La llista de societats concessionàries és Canal+ que llença Canal 31 (cine), Tele5 amb Telesat5 (juvenil) i Antena3 amb Antena3 satèl·lit (dones). Paral·lelament a aquests canals neix Canal Clàsico (cine) i Teledeporte, promoguts per TVE.

Aquests cincs canals van acordar comercialitzar-se conjuntament cobrant una quota mensual única: COTELSAT. Les emissions s’inicien al setembre de 1994 i nou mesos després es dissol la companyia al no aconseguir superar els 4.000 abonats. Cada un dels cinc canals continua emeten en obert i gestionat per la societat que l’havia llençat. Després del fracàs de Canal 10 i dels canals per satèl·lit, el PSOE va elaborar tres normes molt importants per al panorama mediàtic i de telecomunicacions dels nostre país: la llei del Cable, la de la Televisió Local i la de Telecomunicacions per satèl·lit (LTS). Aquesta llei anul·la la llei anterior i remarca que la televisió per satèl·lit no és un servei públic i, per tant, no està sotmès a un règim de concessió administrativa, sinó a una simple autorització administrativa. És a dir, el sector de la televisió per satèl·lit es liberalitza
En aquest context i al no existir més limitacions que les derivades de les pròpies lleis del mercat per posar en marxar una plataforma de televisió per satèl·lit, dos grans companyies es van llençar obertament a aquesta aventura al 1996: Sogecable amb Canal Satélite Digital (CSD) i Telefónica amb Via Digital (VD):

· Canal Satélite Digital comptava amb l’avantatge de la experiència en el món de la televisió de pagament perquè era la gestora de Canal+.

· Via Digital va ser impulsada per Telefónica, l’operador de telecomunicacions que estava plenament immers en el procés de privatització. A diferència de Sogecable que anava més sola, Telefónica comptava amb el recolzament i la implicació d’altres socis com RTVE, Televisa i Antena3, on l’accionista de referència era Grupo Zeta. Antonio Asensio, president d’aquest grup, controlava un volum important de drets exclusius per a la transmissió d’esdeveniments esportius, un valor essencial per a l’èxit de qualsevol projecte de televisió de pagament.

I aquest soci és el que va originar la polèmica el 24 de desembre de 1996. Aquest dia Asensio va arribar a un acord (Pacto de Nochebuena) amb Jesús Polanco (president de PRISA i Sogecable) per gestionar conjuntament els drets del futbol que ambdós posseïen, abandonant d’aquesta manera el projecte que liderava Telefónica i sumant-se al de Sogecable. Aquest acord –que es rubricava el 27 de gener de 1997 amb la creació d’Audiovisual Sport- va generar molta polèmica perquè va comportar la intromissió del govern en les relacions entre els grups de comunicació. El secretari d’estat de comunicació Miguel Ángel Rodríguez va haver de comparèixer davant de la Comissió Constitucional del Congrés per donar explicacions sobre unes suposades amenaces a Asensio. Rodríguez havia estat l’ideòleg de la plataforma de Telefónica i el seu màxim impulsor.

Enmig d’aquest malestar del govern, que intentava articular un nou gran grup de comunicació entorn a Telefónica, que fora capaç de competir amb PRISA, el 30 de gener del 1997 s’inicien les emissions de Canal Satèl·lit Digital, mentre que les de Vía Digital van haver d’esperar fins al 15 de setembre del mateix any. Tot això, i algunes mesures adoptades pel govern de dubtosa constitucionalitat van desencadenar amb el que s’ha definit com la crisis dels descodificadors, que van originar un gran nivell de crispació entorn els mitjans de comunicació adquirint unes dimensions desconegudes en la etapa democràtica. En aquest context hem de situar igualment l’aprovació de la denominada Llei del futbol.

Desprès del turbulent procés de posada en marxa de les plataformes de televisió per satèl·lit, les dues empreses iniciaren un camí que els hi va anar generant continues i quantioses pèrdues. És en aquest context i degut als estralls que estaven generant les dos plataformes a Sogecable i Telefónica, que el 8 de maig del 2002 arribaren a un acord (al marge de l’opinió del govern) per integrar els seus negocis en una oferta única: l’actual Digital+.